Pel·lícula: Babies

BABIES. Ni fronteres ni etiquetes.

TÍTOL ORIGINAL: nadons (Babies)

ANY: 2010

DURADA: 79 min.

PAÍS: Secció visual

DIRECTOR: Thomas Balmes

GUIÓ: Thomas Balmes (Idea: Alain Chabat)

MÚSICA: Bruno Coulais

FOTOGRAFIA: Jérôme Alméras, Frazer Bradshaw, Steeven Petitteville

REPARTIMENT: Documentary

PRODUCTORA: Focus Features / Chez Wam / StudioCanal / Canal +

WEBOFICIAL: http://www.focusfeatures.com/focusfeatures/film/babies/

GÈNERE: Documental | Infància

Valoració crítica

            La producció dirigida pel Sr. Balmes, és una pel·lícula realment bonica i educativa que ens obre un finestral ple de sentiment per tots aquells que ens agraden els nens/es i, m’atreviria a dir que, pels que no els hi tenen tanta gràcia també.

         Ens ensenya que només la educació a “la occidental” és la més vàlida, ni la més correcta. Sovint, tenim tendència a deixar patent que la nostra metodologia de fer les coses és la més adient i és aquí on caiem en l’error.

         Per exemple, en el cas del petit de l’Africà, al meu parer, em sembla força envejable que el mon consumista que envolta a la bebé de Tokio o el sobreproteccionisme del nadó americà. Créixer en plena natura en contacte amb altres nens/es i animals hauria de ser quelcom més natural pel ésser humà d’occident i hem caigut en l’error de convertir-ho en una raresa. 

                  Per descomptat, les histories tenen cadascuna el seu propi tempo, la diferenciació entre la relació animals – éssers humans en l’aprenentatge dels nadons de Namíbia i Mongòlia, en contrast amb el tecnificat entorn dels nens del primer mon.

         Quatre cultures, quatre formes de veure la vida i criar als fills, diferents maneres de pensar, de viure però una cosa en comú el miracle de la vida. Els primers  avenços i frustracions de qualsevol ésser humà, els primers passos, l’instin de supervivència, la protecció de les mares, tant iguals i alhora tant diferents. De la mancança a la abundància, dels quilometres de terra sense edificar a l’aglomerada civilització.

Ens ajuda a apreciar el que tenim, ensenyant-nos, des del punt de vista d’un nadó que no es més feliç qui més té, sinó el que es conforma amb el que té.

         Si hagués de sintetitzar la meva valoració crítica en una sola paraula seria vida la paraula escollida. En uns temps difícils i deshumanitzats com els que ha tocat viure resulta més necessari que mai que ens recordin allò que som, varem ser i l’enorme potencial que encara atresorem, latent, per a poder ésser. Tornar al que és més bàsic, a les nostres arrels lúdiques, al que ens uneix.