Evolució de la Teoria de la Ment

Evolució de la Teoria de la Ment en l’individu

Una de les concepcions bàsiques de la ment és l’ús de la informació per construir un sentit de la ment pròpia. Aquest mòdul - creador de la ment sembla ser una funció del hemisferi dret i comença el seu desenvolupament a edats molt tempranes de la vida.

Els nens/es durant els primer dies de la seva existència posseeixen la capacitat de detectar la diferència entre objectes animats i sentiments. Cap al tercer any de vida, desenvolupen la capacitat del joc simbòlic, durant el qual poden atorgar qualitats animades de intencionalitat i resposta emocional a objectes inanimats.

Aquesta immersió en jocs d’imaginació resulta d’interaccions socials i  histories narrades pels propis cuidadors del nen/a, amb qui aquests s’identifiquen, en el sentit rudimentari d’aquesta locució.

La distribució de les experiències mentals entre el nen/a i a figura materna assenten els fonaments per a tot el procés d’avenç evolutiu de l’infant, incloent l’adquisició d’habilitats cognitives complexes.

El cervell del nen sense cap patologia posseeix la habilitat d’entendre l’estat subjectiu de ment de qui el cuida – la seva vida depèn, justament, d’això – Aquestes últimes senyals que pertanyen en la seva essència a l’esfera comunicativa – emocional. Son les conegudes de: contacte visual i carícies, expressió facial i el to de veu.

Un altre aspecte d’importància, és el que és coneix com  “reconeixement conjunt”; succeeix quan ambdós, figura materna i nadó, observen un tercer objecte el qual és senyala, mentre es parla del mateix.

Es durant  en aquest mateix procés, que s’afiança, des del primer any de la seva vida, la noció important de que el nen/a intueix i entén que existeix un altre persona, fora de si, amb un focus d’atenció, intenció i estat emocional dirigit cap a ell.

Dit d’un altre manera, el nen té la seva pròpia teoria de la menta, ja que reconeix i assigna afectes i intencions cap a un altre persona.

La Teoria de la Ment constitueix una habilitat potencial en la percepció del ésser humà i, possiblement, d’altres espècies; però es un potencial que requereix experiència social i cognitiva per adquirir el seu desenvolupament total. És essencialment un concepte continu i individual, en el sentit de que varien de molt complertes i efectives a mínimament funcionals.

En aquest punt de progrés individual, podem dir, és on es troba el d’inserció a l’empatia. Concepte relacionat amb el ToM, que significa la capacitat de reconèixer i entendre els estats de la ment del demés, incloent creences, desitjos i emocions en particular sense la injecció dels propis. L’empatia s’entén com la capacitat de posar-se en la pell de l’altre persona.

Jean Piaget, postulà que e nena/a durant els seus primers anys de vida és troba en la fase d’egocentrisme, és a dir, no compren que les percepcions dels demés siguin diferents a les seves pròpies. El món, per tant, gira al voltant de l’infant fins als 3 anys, que és quan comença abandonar aquest egocentrisme cognitiu a favor dels processos més sofisticats que reconeixen el que té a veure amb els demés, i no són els seus propis.  

Els resultats de les investigacions sobre el pensament infantil, teoria de la ment en la infància, mostren que els nens de 4 o 5 anys són capaços de diferenciar dues realitats: la física i la mental, i són capaços de separar les ments, la d’un mateix i la d'altres, són capaços de pensar sobre el pensament, sobre les dades de la ment com dades que fan actuar a altres i un mateix, i que les dades que no s'observen, com són els de la ment existeixen i conformen realitats diferents o iguals, la d'un mateix i la dels altres.